El mite de la caverna

El seu racó preferit. Sofà reclinable amb reposapeus expansible; manta elèctrica escalfant a nivell quatre; persiana automàtica totalment abaixada. I el més important de tot, televisió encesa i comandament a distància a l’abast.

La seva afició per la televisió havia començat de ben petita. Provenia d’una família benestant que disposava de molts medis econòmics i pocs medis afectuosos. Així, l’Amàlia va ser de les primeres nenes del col·legi a tenir un televisor en blanc i negre presidint el saló de casa seva. Els seus pares, amb poc temps i menys ganes, van descobrir que la compra era tota una salvació, ja que el nou aparell enlluernava la seva filla, d’altra forma obcecada amb rebre atenció constant.

I així va créixer l’Amàlia, fascinada per les possibilitats que aquella capsa màgica li oferia. Amb el temps, el ventall de canals, temàtiques, anuncis i programes es va disparar exponencialment i, d’igual forma ho van fer les hores que li dedicava. Passava el mínim temps imprescindible fora de casa. Primer, mentre estudiava i, més tard, quan treballava. Ho comprava pràcticament tot per Internet, de manera que no havia de perdre temps voltant pels decadents passadissos d’un supermercat.

L’Amàlia va conèixer el seu marit quan van topar amb el cotxe mentre ella tornava de l’oficina. Per ell, va ser una fiblada, havia trobat el que li va semblar l’amor de la seva vida. Per ella no va estar malament, i no pensava dedicar gaire temps a buscar més a fons. Amb el pas dels anys, ell va desistir d’arrencar la seva dona de la saleta d’estar i va acabar, primer per ignorar-la i, més tard, per abandonar-la.

Quan els pares de l’Amàlia van morir, no va ser un cop especialment fort per ella. Mai havien estat units i, tret de l’efímer sentiment de compassió natural per tractar-se de la seva única família, va proporcionar a l’Amàlia una herència que va difuminar la tristor ràpidament. No necessitava tornar a treballar.

Així, a l’edat de quaranta dos anys, va començar el confinament definitiu de l’Amàlia. Coneixia la programació de principi a fi, els noms dels concursos, sèries, productes, actors, presentadors, i qualsevol informació relacionada amb el món televisiu. De fet, es va convertir en el seu únic món. Concebia la seva realitat a partir de les notícies, calcava les opinions de les que sentia als debats del matí, reduïa la seva vida personal a observar la dels altres als shows de la tarda i feia dels serials de la nit el seu únic contacte amb la ficció.

Gaudia de cada moment que li proporcionava la petita pantalla i no suportava haver d’aixecar-se del sofà. Cuinar, menjar, netejar i alleujar les seves necessitats representaven per ella agòniques tasques que mai trobava el moment de fer. Per aquesta raó, va decidir reduir-les al mínim, contractant un servei d’assistència a la llar, habitualment utilitzat per persones grans o gent de mobilitat reduïda. I així va conèixer la Matilde, una noia cubana grossa però eixerida, que era incapaç de donar una passa sense cantussejar alegres melodies.

Al principi, el xoc de caràcters va ser més que evident. L’Amàlia necessitava silenci absolut i la Matilde no li podia donar, doncs creia que la señora lo que necesita es un poco de alegría. Però amb el temps, una va acostumar-se a les cantarelles de l’altra i l’altra a l’estatisme de l’una.

La Matilde va anar guanyant confiança i les seves molestes costums es van ampliar, recolzades per la poca predisposició de l’Amàlia a perdre el seu preat temps en buscar-li una substituta. Així, va començar xiuxiuejant tímids comentaris àcids sobre els programes de la tarda (teleporquería en deia) i va acabar llençant opinions subversives contra els debats matinals. Aquesta va ser la forma en que l’Amàlia va sentir, per primera vegada, opinions diferents a les que sortien a televisió i que ella considerava, “LA VERITAT”.

La cubana tenia un gran repertori de mentides colpistes i agitadores. “Este sistema no funciona”, “el capitalismo es injusto por definición”, “no existe la igualdad de oportunidades”, “tenemos que movilizarnos para cambiar las cosas”, “no se trata de una crisis, es una estafa de los poderosos”, i d’altres barbaritats maçòniques que només podia creure una persona provinent d’un país comunista. Adornava els seus arguments amb “cómo-puede-creerlo”, “debe-abrir-los-ojos” o “la-televisión-la-engaña”, cosa que com es pot inferir, encenia d’ira l’Amàlia.

Però encara va intentar anar més lluny. Al comprovar que la mestressa era incapaç de veure més enllà de la realitat que li projectaven les ombres de la televisió, va provar de demostrar-li que el que li explicava era veritat. Portava diaris, revistes i articles que parlaven de conceptes extraterrestres per l’Amàlia. Lluita social, injustícies policials, manifestacions pacífiques, corrupteles polítiques, negocis reials, bancs ètics i cooperació ciutadana. La Matilde defensava amb passió l’existència real d’aquestes idees.

Però la idea que argumentava amb més empenta que cap altra era l’abducció del pensament de la señora. Donava voltes sobre la seva incapacitat de veure més enllà de la realitat fictícia. Repetia un cop rere l’altre que vivia dintre de no-sé-quina caverna.

Veient que les seves argumentacions basades en dades reals no produïen cap efecte en el pensament de l’Amàlia, la Matilde va fer un últim intent desesperat: un tall decidit al cable de la televisió, que va passar en segons d’una cridòria insuportable a un silenci aclaparador. La mestressa va quedar perplexa i, contra tot pronòstic, va sortir de la saleta sense dir paraula. Va trastejar per tota la casa i, finalment, va obrir la porta principal i va sortir al carrer. Fascinada, la Matilde va córrer a veure l’espectacle de la señora respirant l’aire lliure. Però totes les il·lusions van ensorrar-se ràpidament en trobar-la vorejada dels trastos que la cubana havia acumulat a la casa durant els anys. Davantals, baietes, productes de neteja, faldilles i sabatilles s’amuntegaven al voltant de l’Amàlia que, amb veu ferma va dir: “No cal que tornis”.

La nova tele de plasma de l’Amàlia li ofereix una qualitat gràfica espectacular, i li permet partir la pantalla per a veure fins a quatre programes a la vegada. Té una nova minyona, l’Ània, una noia discreta i callada que només sap parlar el rus.